Banda Simfònica

Consulta d'assajos

Llegir més

Banda Jove

Banda Jovenil

Consulta d'assajos

Llegir més

Orquestra Simfònica

Orquestra Simfònica

Consulta d'assajos

Llegir més

Cor

coro

Consulta d'assajos

Llegir més

Història

HISTÒRIA ABREUJADA DE LA SOCIETAT ATENEU MUSICAL DE CULLERA per Ferran Sanz, Cronista Oficial de la Societat

I. Dels orígens a la Guerra Civil

La Societat Ateneu Musical de Cullera té una història apassionant que l’ha duta, després de més de 112 anys de la fundació de l’entitat, a ser una de les més importants associacions del panorama musical valencià i internacional. Al llarg d’aquests anys, moltes han estat les vicissituds viscudes, el capital humà que les han fetes possibles, els premis i guardons aconseguits, que tot plegat ha fet progressar culturalment i associativament no només els socis i simpatitzants afins, sinó també al conjunt de la societat cullerenca, que sempre ha comprovat com l’Ateneu Musical ha estat una verdadera pionera en molts aspectes.

1896Tot començà, com tantes altres vegades, per l’impuls i la iniciativa d’un músic local, Heliodor Frígola Calatayud, en 1896. Era Frígola, més conegut com “el mestre Urios” un apassionat amant de la música i del seu poble que va cursar estudis de composició i direcció a València i Barcelona; tenia, per tant, una bona formació acadèmica, però a Cullera no podia desenvolupar la seua tasca amb garanties; durant el segle XIX molts havien estat els intents de consolidar una agrupació musical local estable i amb garanties de continuïtat, però cap d’elles (la banda del frare “Botons”, la del “Mestre Bernabeu” o l’Agrupació “La Lira”) havia arrelat per mancar d’una base social sòlida i d’un finançament programat, tot i la gran tradició musical i la quantitat de músics existents a la població.

Frígola compta amb tres importants avantatges per començar el que seria un viatge apassionant: el seu lideratge musical i moral, per un costat, un grup de gent entusiasta, músics i que li fa costat en els seus propòsits, per altre, i finalment el recolzament del consistori en el projecte. Així, després d’uns mesos de preparació, es funda el 15 de Juliol d’aquell any 1896, al número 8 del carrer Nou, una Banda de Música d’uns 55 intèrprets a la qual li posaren el nom primigeni de “Unió Musical”, sent el seu primer president D. Juan Grau Renard. L’entitat tenia caràcter privat però finançament públic i per tant va ser catalogada pel consistori com a “municipal” perquè era aquest qui sostenia principalment les seues activitats,qui pagava per tots els actes que feien.

Una de les coses que més destacava d’aquella banda era la voluntat de superació i l’afany de consolidar-se, d’una vegada per totes, en el panorama musical local. Sota la batuta del “Mestre Urios” l’agrupació començà a assajar i a efectuar concerts tant en Cullera com en València, sent invitada en 1893 a fer un concert en la Plaça de Bous de València. L’uniforme d’aquella “Unió Musical” era molt elegant: constava de pantalons amb ratlla groga, casaca de botonadura militar i barret dur amb visera, rematat amb una lluïdora ploma, un “pirri”; d’ací ve, precisament, el sobrenom que ens ha acompanyat des d’aquells anys per a sempre, la banda “dels del pirri” o directament “els pirris”.

El temps va passant i comencen algunes dificultats econòmiques, que no musicals en la primera década del nou segle; l’ajuntament, pel que es veu, pagava tard i malament, i d’aquesta època hi ha una de les anècdotes més simpàtiques d’aquells anys: la vespra de la nit de la “Baixada”, el dia que comencen les Festes Majors de Cullera, de l’any 1906 músics i directius es tancaren en el consistori demanant cobrar els terminis pendents sota l’amenaça de no fer la processó al dia següent; davant la por a la reacció popular a fer la “Baixada” sense la Banda, i al fet que el poble, espontàniament, portà durant tota la nit als músics menjar i beguda suficient per resistir, l’alcalde cedeix i paga, i la festa es desenvolupà amb normalitat.

Precisament en eixos anys difícils, un grup de músics d’aquella “Unió Musical” aprofitaren per escindir-se de la Banda, aconseguint fundar-ne una nova en Cullera en 1907, capitanejats pel músic Juan Chornet Font. Però aquesta situació d’incertesa económica no podia continuar durant molt de temps i en 1909, davant d’una nova crisi greu en les finances municipals, el mestre fundador canvia d’aires i se’n va de Cullera per dirigir noves agrupacions fins que es resolguera la situación, contractant-se aleshores per a aquell període de transició al director José Mafé Campos. Escassament un any duraria eixa etapa.

Es prepara, doncs, amb serietat, el que seria la conversió d’aquella banda en una Societat Musical que s’autofinanciara principalment de les aportacions dels seus associats, i secundàriament d’aportacions d’institucions publiques. El canvia té lloc efectiu en Maig de 1910 i es constitueix la Societat “Foment Artístic” amb la base de la Banda de la “Unió Musical”. Es registraren 112 socis numeraris en aquella acta fundacional, nombre que continuaria augmentant any rere any des d’aleshores i torna a la Banda D. Heliodor Frígola, de mutu acord amb D. José Mafé, en veure que el projecte tenia cara i ulls.

Es canvià de local, ampliant-se aquest per donar cabuda als alumnes nous, i se sentaren les bases per al creiximent social i artístic dels anys posteriors. En 1915 es produeix un fet crucial: el Mestre-Fundador es retira voluntàriament per deixar pas a un jove director, de la veïna localitat de Sueca, qui té una progressió notable: D. Mariano Martí Blay. Aquest, en companyia de son pare, també professor de música, revolucionen els mètodes d’aprenentatge musical i aconsegueixen fer créixer la Banda en quantitat i en qualitat, preparant el que seria un seguit d’èxits per la Banda i per Cullera al llarg de la década dels anys 20.

1924Però abans, un últim i definitiu canvi de denominació en l’entitat. En Novembre de 1917 la Societat adoptaria el permanent i actual nom de “Ateneu Musical” de Cullera , amb el qual se la coneix des d’aleshores. Es va batejar una Bandera que encara hui es conserva en l’arxiu històric de la Societat i es començà a eixir de Cullera amb certa regularitat a fer concerts i a ser contractada per diverses institucions publiques i privades.

Els anys 20, per tant, marquen un abans i un després en la història de l’Entitat; des de principis de la década, la massa social demanava participar en el que encara hui és la pedra de toc de les bandes valencianes, el Certamen de València. El Mestre Martí, conscient del repte, es prepara en condicions, fa progressar la Banda amb grans esforços al llarg de la primera part de la dècada i fa que la Junta Directiva inscriga la Banda per a l’edició de 1927, en la Segona Secció, que era la que per plantilla, corresponia a la banda d’aquell moment.

La competència no va ser qualsevol cosa: a part de la nostra, 14 bandes més hi participaven aquell any en aquella secció, entre elles per exemple, les dos de Bunyol i l’altra de Cullera. No hi hagué cap dubte en el veredicto: va ser la millor banda, aconseguint el Primer Premi amb una diferència notable amb les altres, amb l’obligada “La Torre del Oro” de Jiménez i la lliure “Der Cid” de Peter Cornelius. L’arribada a Cullera i l’entrada del Premi va ser apoteósica, ja que era la primera vegada que entrava un premi musical en Cullera i evidentment, també la primera vegada en què entrava el màxim guardó.

Gran impressió causà l’entrada d’aquell premi i la inclussió de la nostra Banda en la nòmina d’agrupacions a tenir en compte. El Mestre Martí estava fent una gran llavor, cosa que es notava en una plantilla creixent (en 1929 ja era de 80 places, moltes per a l’època). La seua social, per altra banda, havia patit un altre canvi poc abans d’aquell certamen de 1927; continuava en el Passeig del Doctor Alemany, però es va desplaçar més cap al mercat, en concret fins un casalot que feia cantó amb el carrer de Santa Marta (en aquella seu estaria la Societat fins l’any 1974) que actualment, després de molts anys sent el Bar Palomares, actualment és una oficina bancària.

La Societatvivia moments de gran creiximent en tots els àmbits, aprofitant també un interès per la cultura i per l’associacionisme que Cullera cultivava des de principis de segle; a això cal afegir que en 1931, a més, es va pujar un esglaó més musicalment parlant quan el Mestre torrentí D. Mariano Puig Yago entrà a dirigir la Banda en substitució de D. Mariano Martí Blay, qui per motius personals havia deixat la direcció artística de l’Entitat después d’una fructífera etapa. Si Martí va suposar l’arrelament d’unes estructures educatives i pedagògiques modernes i una base suficient perquè els èxits musicals arribaren, Puig suposà l’excel·lència musical i la consecució de fites importantíssimes impensables uns anys enrere.

D. Mariano Puig Yago va marcar la història de la Societat d’una manera molt especial. I no només perquè 38 anys (amb el parèntesi de la Guerra Civil i la posguerra més primerenca) en què va dirigir la Banda donen per a molt, sinó perquè va saber treballar amb la base del Mestre Martí en els anys 30 i després, en els anys 50 i 60 amb elements renovats que eren sense dubte, en aquella època, dels millors instrumentistes no professionals que hi havia a la provincia de València.

En els primers anys en què va dirigir la Banda va anar a la primera secció, amb resultats notables, i es va inscriure per participar en la Secció Especial (la màxima aleshores) de 1936, amb una agrupació a un altíssim nivell i capaç de tot. Les audicions, en aquells anys, es feien a finals de juliol i primers d’agost. Però l’estiu de 1936, els esdeveniments històrics varen marcar el full de ruta, no només de la Banda i del Certamen de València, sinó també d’un país sencer: la Guerra Civil va impedir que aquella edició tinguera lloc i per tant es desconeix, encara que molt s’ha especulat sobre això, què haguera passat en aquella edició.

El cert és que no només no es va fer aquella edició del Certamen, sinó que després de la Guerra (on varen morir molts músics locals, la pràctica totalitat en les files que defenien la legalitat vigent), el bàndol vencedor va impedir que les dos agrupacions existents a Cullera abans de la contesa es reorganitzaren com abans. Les autoritats locals crearen, per indicació governamental, una agrupació anomenada “Banda de Falange”, formada per alguns dels intèrprets locals que havien sobreviscut a la guerra, sota la direcció del músic local D. Juan Juan; aquesta agrupació va existir des de 1940 fins 1946, passant per la història local sense pena ni glòria.

Però els sentiments legítims de pertanyença a una entitat, la identificació amb el color grana d’una bandera i el respecte a la memòria dels que havien fet posible la fundació i sosteniment en el temps d’una Banda com aquella, eren més forts que una imposició fictícia i sense justificació, i després d’uns anys, començaren les gestions i les pressions perquè es reorganitzara altra vegada la Societat tal i com s’havia conegut abans de l’episodi bèl·lic. Es sentaven les bases per al rellançament de l’Ateneu Musical de Cullera.

II. De la reorganització fins els nostres dies

Un grup de socis ateneistes poc nombrós però amb gran espenta, va fer possible que en 1946 la nostra Banda es plantejara el seu ressorgiment per tornar a tenir entitat pròpia; aquest grup, de valents, encapçalats per D. Alberto Santaescolástica Monleón, s’encarregà de les negociacions amb les autoritats polítiques del moment, i s’arribà a l’acord que calien uns estatuts nous, adaptats a les lleis franquistes en vigor a l’època, així com buscar finançament per a la compra d’uniformes nous, recuperació i reparació d’instruments, etc.

Per fi, després de solucionats tots els entrebancs de les autoritats, la Banda va eixir al carrer de nou en un acte públic: la processó del Sant Enterrament de 1947. A un altre soterrar va assistir encara aquell any la Banda, al del Mestre Frígola, mort molt vell ja, en 1947. Aquest acte suposà per a la familia ateneista un esperó més a les ànsies per recuperar el terreny perdut i es començà a planificar una estretègia a mitjan termini: redreçar l’escola de música per mirar de tornar el més prompte possible al certamen de València i anar superant objectius al temps que es consolidava la Banda sota la direcció, com quan abans de la Guerra Civil, de D. Mariano Puig Yago.

En 1950, doncs, ja es va anar al Certamen, Secció Primera, i s’aconseguí un Tercer Premi, però no només s’anà a València, sinó que també eixe mateix any als certàmens de Gandia (Segon Premi) i de Xàtiva (Primer Premi). Era un bon començament, però no era suficient. Volien més.

1950En 1951 arriba un Primer Premi al Certamen de Carcaixent i de nou un altre Primer Premi, ara en el Certamen de València, en aquest cas de la Secció Primera. Res impedia que es complira el somni de passar a la Secció Especial, on estava l’èlit bandística del moment, però l’any següent modifiquen les bases del certamen i inclouen una clàusula que deia que calien dos primers premis en una secció per pujar a la inmediata posterior.

Tot i l’evident perjudici que suposava per a la Societat, aquesta no es rendeix i inicia novament el repte de tornar a guanyar la primera secció: per això, en 1953 la Societat recapta diners i emprén la necessària compra d’instrumental, passant del to brillant al to natural, i reprén l’assistència al Certamen en l’edició de 1954, on aconsegueix el Segon Premi, quedant a les portes d’aconseguir l’objectiu ansiat.

Serà l’any següent, en 1955 quan interpretant Rossini d’obligada (l’obertura de Guillem Tell) i Txaikovski de lliure (4t temps de la 5ª Simfonia) s’aconsegueix, de nou en gran competència, l’esperat Primer Premi de la Primera Secció que donava pas a la màxima categoria. Sense temps per pensar-s’ho, i veient que tant la Banda, com el Director, i la massa social responien perfectament, la Societat inscriu la Bana per participar l’any següent en la máxima Secció, anomenada aleshores “Especial”; no obtindria premi, però serviria de lliçó per aconseguir l’any següent l’objectiu. I a usades que es va aconseguir: en l’edició del certamen de 1957, l’Ateneu Musical passaria a la historia per guanyar per primera vegada per a Cullera, el Primer Premi en la máxima competició bandística tan important.

Sota la sàbia batuta del mestre Puig, els músics (amateurs tota la plantilla excepte tres) interpretaren com a obra obligada una selección de l’òpera de Richard Wagner “La Walkíria” i com a lliure els moviments tercer, quart i cinqué de la Rapsòdia Oriental del rus Alexander Glazunov. Per entrar en la Plaça de Bous s’interpretà la bonica marxa-pasdoble del propi Puig “Penya Vinaça”. Es va véncer a les bandes de Benaguasil, una de les grans d’aleshores, i a l’Artística i l’Harmònica de Bunyol, en un èxit sense precedents.

L’èxit de la Banda copà les portades del principals periòdics valencians i la festa que es celebrà al poble va ser sensacional, amb l’entrada triomfal del premi pel Carrer València i vàrios dies seguits de celebracions. Un premi com aquests, com es comprovaria anys més tard, no es guanya fàcilment. Va ser 1957 un any molt intens en actes diversos. El Segon Dia de Nadal, la Societat batejava una nova Bandera per a la Societat, ja que l’anterior, dels anys 20, estava ja delicada per al moviment constant que requereix l’estándar d’una agrupació musical.

I el Tercer Dia de Nadal, ja amb la nova Bandera, en el primer acte que faria, la Banda es desplaçà fins Barcelona per participar en un acte d’homenatge a València per recaptar diners per als damnificats de la terrible riuada que va assolar la capital del Túria. La Banda, com a guanyadora del recent Certamen de València, va ser l’ambaixadora musical valenciana en terres catalanes, que es mostraren així solidàries amb una terra germana que passava per certes necessitats. Els actes tingueren lloc en l’antic Camp de Futbol de Les Corts, estadi del Futbol Club Barcelona fins aquell any.

S’entra aleshores en una etapa que seria l’última del Mestre Puig, ja major, com a director de la Banda. Els anys 60 foren d’una activitat regular i sostinguda, amb actuacions cada vegada més creixents fora de la nostra ciutat en concerts, participació en festes majors i de barri, assistència a festivals, etc. D’aquesta dècada cap destacar l’assistència a les festes de la Mercè de Barcelona de 1966, on s’aconseguiria un Primer Premi d’un concurs de desfilades, i en general, la continuació d’activitats als locals, ja vells i insuficients del Passeig.

Tot arriba a la seua fi i l’etapa del Mestre Puig acabà la temporada 1968-1969, després d’una participació discreta en el Certamen de València on no s’aconseguí premi. Pren possessió aleshores un director de transició, D. Arturo Montes Sánchez, que va estar una temporada amb la Banda. La Societat aprofita aquests anys de transició, també en l’aspecte social, i econòmic, per plantejar-se el canvi de seu social i rep l’oferta per comprar, a finals d’aquesta dècada, el bonic edifici de L’Olivert Cinema, hui dia per desgràcia perdut, però al final es va descantar per la compra d’un solar amb possibilitats d’ampliació.

Al final es compraria, ja en la dècada següent, un solar a l’aleshores carrer Itàlia, després “L’almirant” amb possibilitats d’ampliació, que seria la base de l’actual local social. S’emeteren títols i es començà una vasta operació per recaptar diners i renovar estructures en la Societat, entrant nous membres joves en les juntes directives i donant un renovat impuls a l’acció social. Paral·lelament en el plànol musical, 1970 marcà un nou punt d’arranc per a la història moderna de la Societat. Un nou Director pren possessió de la Banda després d’un Cicle de Concerts on passaren renombrades batutes i professionals de prestigi: D. Bernardo Adam Ferrero.

El Mestre d’Algemesí revolucionà les ensenyances musicals i al llarg dels 6 anys en què ocupà la direcció de la Banda i de l’Acadèmia, de 1970 a 1976, li donà un impuls nou i sentà les bases per a l’eclosió artística dels anys 80 i de l’actualitat. Començà ell, amb el sentit principal de “fer banda” l’assistència regular a la màxima secció del certamen de València en 1975, i que duraria ininterrompu-dament fins 1983, cosa que facilità sentar una gran base per assolir l’excel·lència musical posterior. En aquell primer certamen de 1975, després de 7 sense assistir, no s’aconseguí cap premi, però després a poc a poc començaren a vindre primer Tercers i després Segons, ja en els anys 80.

En l’aspecte social, en 1973, en plenes obres del nou local, es fundà la Comissió de Dames ateneistes, una manera efectiva d’integrar a les dones en els processos de presa de decisions i treball organitzat dins de la Societat, sent la primera presidenta D. Desemparats Bayona Sansaloni. El 30 de Novembre de 1974 s’inaugurava la seu social actual, actuant com a padrí l’aleshores Alcalde de Cullera i Diputat Provincial D. Enrique Rico Sanjuán i senyora. Ja es tenia un local ample i en condicions, per fi després de molts anys, per desenvolupar les activitats pròpies d’una societat en creixement i atendre nous reptes de futur.

32Els anys 70 també foren anys de celebracions: en 1977 es commemorà el 50 aniversari de la consecució d’aquell Primer Premi de 1927. El Director en aquells anys era el mestre de Paterna D. Daniel Martínez Marín, que va substituir D. Ramón Herrero Martínez, qui només va estar un any i un certamen de València al capdavant de la Banda (1976). Ja en 1980 entrà com a Director D. Francesc Fort Fenollosa, amb qui la Banda anà quatre anys consecutius al Certamen, aconseguint tres Tercers Premis.

Però és amb l’arribada d’un altre Director, a partir de 1984, D. Gerardo Pérez Busquier, quan la Banda torna a recuperar la senda dels Primers Premis en el Certamen de València. EL Mestre d’Elda, en associació amb el Mestre Talens, gran amic de la Societat, implanten un nou esperit de treball i de superació musical i la banda torna a anar al certamen de València en 1985 i 1986, aconseguint dos Segons Premis, per a ser ja en l’edició de 1987 quan per fi es torna a guanyar la màxima edició del Certamen de València després de trenta anys sense fer-ho.

De nou tornava a ser la Societat pionera en entrar un Premi en Cullera: la Menció d’Honor, que des de l’any anterior, any del Centenari del Certamen, es donava a la banda que obtinguera més punts que ninguna dins de la seua secció, considerant-se la guanyadora absoluta de la competició. Molt forta competència hi hagué aquella edició: res més que l’altra Banda de Cullera i l’Artística de Bunyol, als quals la nostra Banda va véncer clarament.

L’alegria tornà a desbordar una Societat que tornava a vore clara la senda del triomf amb les armes del treball, la disciplina i el sacrifici constant, notant-se la mà dels predecessors en la consecució de la base necessària per a fer-ho possible. L’obligada d’aquell any va ser “Reflections” de Henk Badings i la lliure “Concert pour grand orchestre d’harmonie” de la compositora francesa Ida Gotkovsky i el pas-doble amb què es va entrar a la Plaça, “La Canyada” de Rafael Talens.

En 1985 s’havia donat un pas més en l’ampliació d’estructures simfòniques quan, amb motiu de l’Any Internacional e la Música i la Joventut, la Societat crea la seua Banda Juvenil i la i la Jove Orquestra Simfònica, donant així la possibilitat a la primera agrupació de ser el planter futur de la Banda i a la segona, d’aprofundir en el coneixement dels instruments de corda amb una activitat estable, participant amb regularitat en festivals i concerts per tot arreu.

Els anys 80 es tancarien de manera brillant amb una participació històrica i sonada de la Banda en una competició musical internacional, el prestigiós Wereld Music Concurs de la ciutat neerlandesa de Kerkrade, a la provincia de Limburg. Sota la batuta de D. Gerardo Pérez Busquier, i amb un programa variat amb la música espanyola com a protagonista principal, el jurat atorgà Primer Premi amb Timbal d’Or per màxima puntuació en el dia de la seua actuació, entrant també per primera vegada a Cullera aquest premi. El viatge va ser molt significat, aprofitant la Banda per visitar diversos països.

Pel que fa a la Banda Juvenil, que en 1989 havia fet una sèrie de concerts a Le Bourget, al costat de París, es va preparar considerablement bé, sota la batuta del músic ateneista i deixeble de D. Gerardo Pérez Busquier, D. José Agustín Colom Colom, i s’inscrigué per a participar en la Secció Juvenil del Certamen de València de 1991: la Banda va arrasar i aconseguí el Primer Premi i la Menció d’Honor també en una nit històrica, aquesta ocasió en el Palau de la Música.

Continuen les ampliacions socials en la dècada dels noranta per donar desposta al gran creixement, tant d’alumnat en l’Escola com d’activitats programades i executades en el local social. Ja s’havia adquirit, en la dècada anterior, un pati que donava a la part trassera de la seu social, amb mires de poder-la ampliar, aspecte que es va fer efectiu a partir de 1990 amb la col·locació de la Primera Pedra i la inauguració formal en Novembre de 1992 amb assistència de l’aleshores Conseller de Cultura D. Andreu López.

L’Edifici de l’Escola de Música tenia una àmplia sala d’assaigs a la planta baixa, amb accés directe des de l’altre local, i als pisos superiors, aules per atendre els aprenentatges musicals de l’Entitat, completant-se amb un arxiu musical i despatxos, i s’aprofità també per reestructurar antigues dependències i fer-les més funcionals i adequades als nous temps. D. Francesc Tamarit Fayos substitueix en 1993 al Mestre Busquier al capdavant de la Banda i l’Orquestra, després d’una etapa brillant, en la qual s’havien aconseguit molts premis importants.

I en 1996 es commemora amb gran brillantor i un seguit d’actes importants i trascendentals el Primer Centenari de la Fundació de l’Entitat. S’havia creat una Comissió específica de treball l’any anterior amb l’objectiu de preparar amb total autnomia els actes que farien posible una celebració adecuada. Entre els fets més destacats tingueren lloc la realització d’un llibre en què es recollia la història de la Societat, que va ser prologat pel Mestre D. Enrique García Asensio.

2001També el Príncep d’Astúries, D. Felip de Borbó i Grècia, acceptà el nomenament com a President d’Honor de la Societat i se celebraren concerts commemoratius, dirigits per D. José Onofre Díez Monzó, i homenatges a Directors i Presidents de l’entitat; també l’amic Rafael Talens dedicà a la Societat la “Obertura per a un Centenari” que ha passat a formar part del repertori simfònic per mèrits propis. El Molt Il·lustre Ajuntament, en sessió plenària, resolgué el canvi de denominació del carrer de l’Almirant, passant a denominar-se “Carrer de l’Ateneu Musical”.

Després d’una sèrie de concerts provant director, perquè D. Francesc Tamarit havia causat baixa abans del Centenari, pren possessió en maig de 1997 al capdavant de la Banda el Mestre belga D. Frank de Vuyst, amb qui la Banda va eixe any al Certamen d’Altea, on aconsegueix el Primer Premi amb Menció d’Honor, interpretant el pas-doble “La Canyada” com a presentació i després “Imágenes de la Armada Espanyola” d’obligada i la “Simfonia nº 3” d’Alfred Reed de lliure.

L'any següent es va a València aprofitant el bon moment de l’Agrupació i es guanya el Certamen aconseguint empatar a punts amb la Banda de la Unió Musical de Llíria, en una edició recordada per tots per l’incivisme d’alguns exaltats que, amb raó o sense, intentaren carregar-se aquella edició, que salvà molt dignament el nostre director d’aquell moment. Les obres foren el “Pème Montagnard” de Van der Roost i la “Simfonia nº 3” de James Barnes.

I encara s’assistiria a més certàmens dins d’aquella dècada: la Banda participà en un concurs mundial de Bandes en la bellísima població italiana de Riva de Garda en abril de 1999, aconseguint un Segon Premi. La Societat compaginava aquells actes, moltes vegades fora de les nostres fronteres, amb les activitats ordinàries de la Societat, sense desatendre compromisos presos amb anterioritat, tant en Cullera com fora, com participació en les processons de Tomelloso o Huércal-Overa, entre altres.

L’activitat cultural en la Societat prengué un nou impuls quan es va constituir en 1998 un grup de socis al voltant del “Projecte Cultural Ateneu 2000”, que s’encarregava de programar activitats culturals com conferències, presentacions de llibres, exposicions, etc, per a gaudi de la massa social ateneista. També des de 2000 fins l’any 2002 la Banda Simfònica posa`en marxa un projecte discogràfic important, gravant tres CD, un per a l’editorial Beriato de Bélgica i altres dos monogràfics dels compositors lligats a la Societat Rafael Talens i Bernardo Adam, que foren èxits de vendes amb una gran qualitat tècnica i musical.

La Societat contracta el jove Mestre de Gandia D. Jesús Cantos Plaza i amb ell participa en una nova edició del Certamen d’Altea, en novembre de 2002. També s’aconsegueix el màxim guardó, el Primer Premi amb Menció d’Honor interpretant “Dunia Piris” com a pas-doble de presentació, la “Obertura per a un Centenari” de Talens com a obligada, i la Suite SImfònica de Zoltan Kodálu “Háry Janos”, totes dues obres interpretades magistralment.

En 2000 pren possessió com a Director de la Jove Orquestra de la Societat el mestre D. Pasqual Martínez Martínez, amb qui l’agrupació simfònica de corda obté una nova progressió ascendent i un nou ilmpuls. També la Banda Juvenil, amb el seu director D. José Luis Grau Sapiña, li ha donat un nou impuls a aquesta agrupació, posant-la de nou en el camí guanyador de Premis importants a l’aconseguir el Primer Premi d’un nou certamen.

Va ser el Primer Premi amb Menció d’Honor del Certamen Nacional de Bandes de Música de Leganés (Madrid) aconseguit en juny de 2004, interpretant com a obra d’obligada execució “Aires Gallegos” de D. José Susi López i com a obra de lliure elecció la “Suite Hebraica” de Miguel González. L’agrupació va estar a un gran nivell, aconseguint grans crítiques pel seu treball i la seua qualitat musical, malgrat la joventut dels seus membres.

2008En 2005 pren possessió com a nou Director de la Banda Simfònica el Director de Benaguasil D. Vicent Soler i Solano, amb el qual la Banda ha tornat a la senda dels premis en els Certàmens de València, després d’uns anys d’assentament a la seua nova agrupació i de fer execl·lents concerts dins de la temporada d’hivern, sent de recent consecució l’aconseguit el mes de juliol de 2008 en la Secció d’Honor del Certamen de València: el Primer Premi absolut, vencedor de totes les categories entrant en la Plaça de Bous amb “Ateneu Musical” del Mestre Puig i continuant amb “Pinotxo” de Ferrer Ferrán com a obligada i “La Batalla de Rande” de D. Juan Gonzalo Gómez Deval com a obra de lliure elecció.

La darrera fita en la nostra apassionant història ha estat, sense cap dubte, la participació i victòria en la passada edició del Certamen Internacional de Bandes de Música “Vila d’Altea” 2008, on va ser l’obra obligada “Destructura Climàtica” del nostre paisà Rafael Talens Pelló, i l’obligada la mateixa que a València, la “Batalla de Rande” de Gómez-Deval. Al Primer Premi se sumava la Menció d’Honor per ser la Banda amb més puntuació i també el Trofeo Vila d’Altea i el Corbatí d’Or, atorgat a la Banda per haver guanyat de manera consecutiva els tres certàmens en els que ha participat. Un èxit redó que farà que el 2008 es recorde com “l’any del doblet”.

I la història continua escrivint-se, aprofitant les noves tecnologies, com l’aparició i el manteniment d’una web on podeu veure tots aquests continguts i servisca de punt de trobada dels ateneistes i de tots els postres amics i simpatitzants. Un nou President i una Junta Directiva renovada regeixen l’entitat des de març de 2009, amb noves fites, noves metes i una il·lusió actualitzada per continuar escrivint la història amb lletres d’or, la història de la nostra Societat, una entitat amb projecció internacional que té un únic interés: promoure i fomentar la música i la cultura, contribuint amb això a fer de Cullera una ciutat millor cada dia i dels cullerencs gent formada, culta i amb criteri.